Ja ha començat. Hi ha un missatge d'en Teo a la safata d'entrada, assumpte: Gràcies. M'ha contestat el correu que li vaig enviar l'altre dia.
Tota aquesta paranoia va começar aquell estiu que, morta d'avorriment, vaig decidir enviar un correu a algú que jo no havia vist mai. Em vaig asseure observant el teclat, i vaig escriure una abreça electrònica improvitzada en aquell mateix instat. Amb un poc de por li vaig escriure:
Sant Enric de la Mar. 13 juliol 1992
Benvolgut desconegut:
Sé que aquest principi sona una mica estrany, però és la veritat. No ens coneixem, ni hem intercanviat mai cap mirada.
Sóc una al·lota de quinze anys morta d'avorriment, i com que no tenc res més que fer, he decidit enviar un correu a algú desconegut, i així, saber com és la gent. No t'obligaré a contestar-me, però la meva intenció no és fer-te cap mal.
Ah, el meu nom és Blanca.
Una abraçada.
Jo me pensava que no me contestaria. Pensant-ho bé, jo tampoc ho hagués fet, així com està el món. Però anava errada. Al cap de dos dies, mentre passava les fotografies del meu viatge a Berlín, vaig rebre la seva resposta:
Sant Enric de la Mar. 6 març 2001
Blanca:
Primer de tot, dir-te que has estat de gran ajuda, jo també volia fer el mateix que tu; saber com som els éssers humans realment.
Jo també tenc quinze anys, i el meu nom és Teo.
Per cert, t'has equivocat de data, som al 2001, i no al 1992.
Una besada, Teo.
Com? Vaig pensar quan vaig acabar de llegir la resposta. Vivíem a la mateix ciutat i no ens havíem vist mai? Bé, de totes maneres, Sant Enric era una ciutat molt gran, no tothom es coneixia. Però això de la data...jo no m'havia equivocat, l'havia escrita bé! Era ell. Ell havia posat que ens trobàvem al 2001. Quin doi!
Vaig contestar-li:
Sant Enric de la Mar. 15 juliol, 1992
No Teo, ets tu el que va errat! Som al 1992, no al 2001. I som a juliol, no a març! Fa molta calor, tothom és a la platja!
Conta'm alguna cosa sobre tu.
Besades, Blanca.
Tot aquell assumpte era de cada vegada més estrany. Vivia ell, realment al 2001? quan em va contestar, va fer-ho amb la veritat:
Sant Enric de la Mar. 10 març,2001
Tot això és molt estrany. Si el que m'has contata és real, visc nou anys més envant que tu. Ja que hi som, et contaré un parell de coses sobre el teu present, és a dir, el meu passat:
Prepara't, perquè les temperatures arribaràn als 42ºC. Si vius a prop de la plaça de la font, avisa a tots els teus veins, perquè el bloc de pisos que hi ha devora el bar del senyor Felip caurà dia 19 de juliol devers les set del capvespre.
Recorda-ho,Teo.
quan vaig rebre la seva resposta, eren les dues dl migdia, de dia 19 de juliol. No sabia que fer. Em creurien, si deia que un jove del futur m'havia dit que l'edifici cauria per avall? No! Tot allò era massa subrealista! Bé, vaig fer-ho, i amb prou feines, vaig aconseguir que tot els que ivien allà sortissin al carrer. Just a temps. Na Vicenta acabava de sortir per la porta principal quan l'edifici es va ensorrar.
Sant Enric de la Mar. 20 juliol 1992.
Teó, tenies raó! L'edifici s'ha ensorrat, però ningú ha resultat ferit.
Tot això és increïbleVaig haver de dir que ho havia somiat, ia així i tot, em va contar moltíssim aconseguir que tothom sortís al carrer!
M'agradaria veure't, i saber com és la gent del futur en persona. Però sé que és impossible. No hi ha màquines que viatgin pel temps. I crec que a la teva era tampoc n'hi ha.
Esperant la teva resposta, Blanca.
Com de costum, en Teo em va contestar. Cada vegada que rebia un correu seu, el meu ordinador feia un renou estrany, i se'm posaven els pèls de punta.
Sant Enric de la Mar. 13 març, 2001
Blanca, estimada Blanca:
Tota aquesta situació és insoportable; no puc més, aquesta necessitat de veure't em supera. Has salvat la meva padrina. Sí, na Vicenta ésla meva padrina. Quan li vaig demanar que havia passat exactament el dia que l'edifici va caure, em va contar que una al·lota que vivia a la casa del costat els havia dit, hores abans, que sortissin al carrer, perquè l'edifici cauria. Aquesta al·lota ets tu, Blanca.
No sé si te n'has adonat, però junts podem canviar el passat i el futur.
Carinyosament, Teo.
Mare de Déu, jo al·lucinava! Na Vicenta era la padrina del meu amic del futur! També li vaig contestar:
Sant Enric de la Mar. 25 juliol 1992
Teo:
Conta'm més coses sobre el meu futur i el teu present, sebrina qui sóc i com sóc, per favor! Que necessit saber-ho!
Amorosament, Blanca.
I aquesta és la darrera carta que he rebut:
Sant Enric de la Mar. 16 març, 2001.
No, Blanca, no et dié res més sobre el meu present. Vull que visquis l vida amb l'emoció de saber com serà el futur.
Ets especial, i no vull desgragiar-te la vida.
No m'acomiadaré per sempre amb un adéu, o faré amb un GRÀCIES BLANCA.
El teu amic del futur, en Teo.
